andadura

Ascensión del Señor (C) Lucas 24, 46-53

CRECIMIENTO Y CREATIVIDAD

JOSÉ ANTONIO PAGOLA, [e-mail]

SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA).

 

ECLESALIA, 12/05/10.- Los evangelios nos ofrecen diversas claves para entender cómo comenzaron su andadura histórica las primeras comunidades cristianas sin la presencia de Jesús al frente de sus seguidores. Tal vez, no fue todo tan sencillo como a veces lo imaginamos. ¿Cómo entendieron y vivieron su relación con él, una vez desaparecido de la tierra?

Mateo no dice una palabra de su ascensión al cielo. Termina su evangelio con una escena de despedida en una montaña de Galilea en la que Jesús les hace esta solemne promesa: «Sabed que yo estoy con vosotros todos los días hasta el fin del mundo». Los discípulos no han de sentir su ausencia. Jesús estará siempre con ellos. Pero ¿cómo?

Lucas ofrece una visión diferente. En la escena final de su evangelio, Jesús «se separa de ellos subiendo hacia el cielo». Los discípulos tienen que aceptar con todo realismo la separación: Jesús vive ya en el misterio de Dios. Pero sube al Padre «bendiciendo» a los suyos. Sus seguidores comienzan su andadura protegidos por aquella bendición con la que Jesús curaba a los enfermos, perdonaba a los pecadores y acariciaba a los pequeños.

El evangelista Juan pone en boca de Jesús unas palabras que proponen otra clave. Al despedirse de los suyos, Jesús les dice: «Yo me voy al Padre y vosotros estáis tristes... Sin embargo, os conviene que yo me vaya para que recibáis el Espíritu Santo». La tristeza de los discípulos es explicable. Desean la seguridad que les da tener a Jesús siempre junto a ellos. Es la tentación de vivir de manera infantil bajo la protección del Maestro.

La respuesta de Jesús muestra una sabia pedagogía. Su ausencia hará crecer la madurez de sus seguidores. Les deja la impronta de su Espíritu. Será él quien, en su ausencia, promoverá el crecimiento responsable y adulto de los suyos. Es bueno recordarlo en unos tiempos en que parece crecer entre nosotros el miedo a la creatividad, la tentación del inmovilismo o la nostalgia por un cristianismo pensado para otros tiempos y otra cultura.

Los cristianos hemos caído más de una vez a lo largo de la historia en la tentación de vivir el seguimiento a Jesús de manera infantil. La fiesta de la Ascensión del Señor nos recuerda que, terminada la presencia histórica de Jesús, vivimos "el tiempo del Espíritu", tiempo de creatividad y de crecimiento responsable. El Espíritu no proporciona a los seguidores de Jesús "recetas eternas". Nos da luz y aliento para ir buscando caminos siempre nuevos para reproducir hoy su actuación. Así nos conduce hacia la verdad completa de Jesús. (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

 

CRESCIMENTO E CRIATIVIDADE

José Antonio Pagola. Tradução: Antonio Manuel Álvarez Pérez

Os evangelhos oferecem-nos diversas chaves para entender como começaram o seu percurso histórico as primeiras comunidades cristãs sem a presença de Jesus à frente dos Seus seguidores. Tal vez, não tenha sido tudo tão fácil como por vezes o imaginamos. Como entenderam e viveram a sua relação com Ele, uma vez desaparecido da terra?

Mateus não diz uma palavra da Sua ascensão ao céu. Termina o seu evangelho com uma cena de despedida numa montanha da Galileia na que Jesus lhes faz esta solene promessa: «Sabei que Eu estou com vós todos os dias até ao fim do mundo». Os discípulos não têm de sentir a Sua ausência. Jesus estará sempre com eles. Mas como?

Lucas oferece uma visão diferente. É a cena final do seu evangelho, Jesus «separa-se deles subindo em direcção ao céu». Os discípulos têm de aceitar com todo o realismo a separação: Jesus vive já no mistério de Deus. Mas sobe ao Pai «abençoando» os Seus. Os Seus seguidores iniciam o seu caminho, protegidos por aquela bênção com que Jesus curava os doentes, perdoava os pecadores e acariciava os pequenos.

O evangelista João coloca na boca de Jesus umas palavras que propõe outra chave. Ao despedir-se dos seus, Jesus diz-lhes: «Vou para o Pai e vós estais tristes... no entanto, é conveniente que Eu parta para que recebais o Espírito Santo». A tristeza dos discípulos é explicável. Desejam a segurança que lhes dá ter a Jesus sempre junto a eles. É a tentação de viver de forma infantil sob a protecção do Mestre.

A resposta de Jesus mostra uma sábia pedagogia. A Sua ausência fará crescer a maturidade dos Seus seguidores. Deixa-lhe a marca do Seu Espírito. Será Ele quem, na Sua ausência, promoverá o crescimento responsável e adulto dos seus. É bom recordá-lo nuns tempos em que parece crescer entre nós o medo à criatividade, a tentação do imobilismo ou a nostalgia por um cristianismo pensado para outros tempos e outra cultura.

Os Cristão, temos caído mais de uma vez ao largo da história na tentação de viver o seguir a Jesus de forma infantil. A festa da Ascensão do Senhor recorda-nos que, terminada a presença histórica de Jesus, vivemos "o tempo do Espírito", tempo de criatividade e de crescimento responsável. O Espírito proporciona-nos aos seguidores de Jesus "receitas eternas". Dá-nos a luz e alento para ir procurando caminhos sempre novos para reproduzir hoje a Sua actuação. Assim conduz-nos para a verdade completa de Jesus.

 

RESCITA E CREATIVITÀ

José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo

Gli Evangeli ci offrono diverse chiavi per comprendere come hanno iniziato la loro avventura storica le prime comunità cristiane senza la presenza di Gesù davanti ai suoi seguaci. Forse, non fu tanto semplice come a volte immaginiamo. In che modo, una volta scomparso della terra, intesero e vissero il loro rapporto con lui,?

Matteo non dice una parola della sua ascensione in cielo. Conclude il suo evangelo con una scena di addio su una montagna di Galilea, nella quale Gesù fa loro questa solenne promessa: Ecco, io sono con voi tutti i giorni, fino alla fine del mondo. I discepoli non devono sentire la sua assenza. Gesù sarà sempre con loro. Ma come?

Luca offre una visione diversa. Nella scena finale del suo evangelo, Gesù si staccò da loro, salendo verso il cielo. I discepoli devono accettare realisticamente la separazione: Gesù vive ormai nel mistero di Dio. Ma sale al Padre benedicendo i suoi. I suoi seguaci cominciano la loro avventura protetti dalla benedizione con la quale Gesù guariva gli infermi, perdonava i peccatori e accarezzava i piccoli.

L'evangelista Giovanni pone in bocca a Gesù delle parole che propongono un'altra chiave. Nel salutare i suoi, Gesù dice loro: Io vado al Padre e voi siete tristi... Eppure è bene per voi che io vada, perché riceviate lo Spirito Santo. La tristezza dei discepoli è comprensibile. Desiderano la sicurezza che dà loro il fatto di avere Gesù sempre con loro. È la tentazione di vivere in maniera infantile sotto la protezione del Maestro.

La risposta di Gesù rivela una sapiente pedagogia. La sua assenza farà crescere la maturità dei suoi seguaci. Lascia loro l'impronta del suo Spirito. Sarà lui che, nella sua assenza, promuoverà la crescita responsabile e adulta dei suoi. È bene ricordarlo in tempi in cui sembra crescere fra di noi la paura della creatività, la tentazione dell'immobilismo o la nostalgia per un cristianesimo pensato per altri tempi e altra cultura.

Noi cristiani siamo caduti più di una volta lungo la storia nella tentazione di vivere alla sequela di Gesù in maniera infantile. La festa dell'Ascensione del Signore ci ricorda che, finita la presenza storica di Gesù, viviamo “nel tempo dello Spirito”, tempo di creatività e di crescita responsabile. Lo Spirito non offre ai seguaci di Gesù “ricette eterne”. Ci dà luce e coraggio per cercare vie sempre nuove per continuare oggi la sua opera. Così ci conduce verso la verità completa di Gesù.

 

CROISSANCE ET CREATIVITE

José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv

Les évangiles nous offrent plusieurs clés pour comprendre comment les premières communautés chrétiennes ont commencé leur marche historique sans la présence de Jésus à leur tête. Cela ne fut peut-être pas si simple que nous l’imaginons parfois. Une fois Jésus disparu de cette terre, comment les disciples ont-ils vécu et compris leur relation avec lui ?

Mathieu ne dit pas mot de son ascension dans le ciel. Son évangile prend fin avec une scène d’au revoir sur une montagne de Galilée où Jésus leur fait cette promesse solennelle : « Sachez que je suis avec vous tous les jours jusqu’à la fin des temps ». Les disciples ne doivent pas sentir son absence. Jésus sera toujours avec eux. Mais, comment ?

Luc offre une vision différente. Dans la scène finale de son évangile, Jésus « s’éloigne d’eux en montant au ciel ». Les disciples doivent accepter avec réalisme cette séparation : Jésus vit déjà dans le mystère de Dieu. Mais il monte vers le Père « en bénissant » les siens. Ses disciples commencent leur marche, protégés par cette bénédiction avec laquelle Jésus guérissait les malades, pardonnait aux pécheurs et caressait les petits.

L’évangéliste Jean met sur les lèvres de Jésus quelques paroles qui proposent une autre clé. En prenant congé des siens, Jésus leur dit : « Je vais vers le Père… et vous êtes tristes…Cependant, il convient que je m’en aille afin que vous receviez l’Esprit Saint ». La tristesse des disciples est explicable. Ils souhaitent l’assurance que donne le fait d’avoir Jésus toujours avec eux. C’est la tentation de vivre de façon infantile sous la protection du Maître.

La réponse de Jésus montre une sage pédagogie. Son absence fera grandir en maturité ses disciples. Il leur laisse la l’empreinte de son Esprit. C’est lui qui, pendant son absence, soutiendra la croissance responsable et adulte des siens. C’est bon de le rappeler en ces temps où la peur de la créativité, la tentation de l’immobilisme et la nostalgie d’un christianisme pensé pour d’autres temps et pour d’autres cultures, semblent s’accroître parmi nous.

Nous chrétiens, nous sommes tombés plus d’une fois, au long de l’histoire, dans la tentation de suivre Jésus de façon enfantine. La fête de l’Ascension du Seigneur nous rappelle que la présence historique de Jésus terminée, nous sommes en train de vivre « le temps de l’Esprit », temps de créativité et de croissance responsable. L’Esprit ne fournit pas aux disciples de Jésus des « recettes éternelles ». Il nous éclaire et nous anime pour que nous cherchions des chemins toujours nouveaux afin de reproduire aujourd’hui son action. C’est ainsi qu’il nous conduit vers la vérité tout entière de Jésus.

 

GROWTH AND CREATIVITY

José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo

The Gospel narratives give us several cues to understand how the first Christian communities began to live and grow after Jesus had parted from them. Probably, it wasn’t as simple as we might often imagine. How did they relate to Him, after he had left this earth?

Matthew, for instance, doesn’t even use the word “ascension” into heaven. He finished his gospel with a farewell scene on a mountain of Galilee, during which Jesus makes a solemn promise to his disciples: “Know that I will be with you all the days until the end of the world.” His disciples should not feel that Jesus had left them: he would remain with them forever, but, how?

Luke, however, presents a different vision. In the last scene of his gospel, Jesus “withdrew from them and was carried up to heaven.” The disciples had to accept in all its reality the separation: Jesus is already past of God’s own mystery. But he went back to the Father “and he blessed them.” His followers began their own pilgrimage blessed and inspired by the power of Jesus, the one who cured the sick, forgave sinners and entertained children.

The evangelist John puts in Jesus’ mouth words that give us yet another clue. Bidding goodbye to his disciples, Jesus tells them: “I’m going to the Father and you are sad…But I must go back so that you may receive the Holy Spirit.” The disciples’ sadness is easy to understand. They want the security that Jesus’ presence had given them everywhere they went and now

feel the temptation of going on living like a child under the protection of its master.

Jesus’ answer shows a wise pedagogy. His absence will help his followers grow in maturity. Still He leaves them with his Spirit. And it is this Holy Spirit that will, in his absence, help them grow to be responsible adults. This is something all of us should remember at a time when we are experiencing some kind of reluctance to be creative, and we fall into the temptation of doing nothing or the nostalgia of a Christianity that was meant for other times and cultures.

Christians have lapsed more than once, all along history, into the temptation to live our following of Christ in a childlike manner. This feast day of the Ascension should help us to remember that, after Jesus ascended into heaven, we have been living the era of the Spirit, which should be a time for more creativity and responsibility. The Spirit can provide all the followers of Jesus with some “eternal recipes”. He will give us light and courage to go on finding new ways to reproduce today Jesus’ life and miracles. And that is the only Way to reveal Jesus’ Truth and Light.

 

HAZKUNDEA ETA SORMENA

José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain

Ebanjelioek hainbat giltza eskaintzen digute ulertzeko, nola hasi zuten beren ibilbide historikoa lehen kristau-elkarteek, Jesus beren begi aurrean jadanik ez zutela. Agian, ez zen izan dena batzuetan imajinatu ohi dugun bezalakoa. Nola ulertu eta bizi izan zituzten Jesusekiko harremanak, hura lurretik desagertu zenetik?

Mateok ez dakar ezer Jesus zerura igotzeaz. Bere ebanjelioa Galileako mendi bateko agur-pasadizo batekin bukatu du, zeinetan Jesusek promes solemne hau egin baitie: «Jakizue zeuekin izango nauzuela ni egunero munduaren azkena arte». Ikasleek ez dute zertan sentitu haren absentzia. Berekin izanen dute Jesus beti. Baina, nola?

Beste ikusmolde bat agertu du Lukasek. Bere ebanjelioko azken pasadizoan, Jesus «apartatu egin da haiengandik, zerura igotzeko». Ikasleek bere horretan onartu behar dute apartatze hori: Jesus jadanik Jainkoaren misterioan bizi da. Baina bereak «bedeinkatuz» igo da Aitagana. Jarraitzaileek bedeinkazio haren babesean hasiko dute beren ibilbidea; bedeinkazio berarekin sendatzen baitzituen Jesusek gaixoak, barkatzen bekatariei, ferekatzen txikiak.

Joan ebanjelariak beste giltza bat proposatzen duten hitzak ezarri ditu Jesusen ahoan. Bereei agur esatean, Jesusek diotse: «Aitagana noa eta zuek triste zarete...Alabaina, komeni zaizu ni joatea, Espiritu Santua har dezazuen». Ulertzekoa da ikasleen tristura. Jesus beti berekin izateak demaien segurtasuna opa dute. Maisuaren babesean beti haur bizi nahi izatearen tentazioa da.

Jesusen erantzunak pedagogia jakintsua ageri du. Haren absentziak hazaraziko du haren jarraitzaileen heldutasuna. Bere Espirituaren zigilua utzi die. Jesusen absentzian, Espirituak eragingo du hareengan erantzulea eta heldua den bati dagokion hazkundea. Komeni da hau gogoratzea gure garai honetan, zeinetan ematen baitu gure artean sormenarekiko beldurra, immobilismoaren tentazioa edo beste aldi batzuetarako edo beste kultura baterako zen kristautasunaren nostalgia ari dela hazten.

Kristauok behin baino gehiagotan jo izan dugu, historian barna, Jesusekiko jarraipena haur-eran bizitzera. Jesusen Igokundeak gogorarazten digu ezen, Jesusen presentzia historikoa amaiturik, «Espirituaren aldia» bizi dugula, sormenaren eta hazkunde erantzulearen aldia. Espirituak ez digu eskaintzen Jesusen jarraitzaileoi «betirauneko errezetarik». Argia eta hatsa dakarkigu beti berriak diren bideen bila ibiltzeko, gaur egun Jesusen jarduera berregiteko. Horrela gidatzen gaitu Jesusen egia betera,

 

CREIXEMENT I CREATIVITAT

José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat

Els evangelis ens ofereixen diverses claus per entendre com van començar la seva etapa històrica les primeres comunitats cristianes sense la presència de Jesús al capdavant dels seus seguidors. Potser, no va ser tot tan senzill com a vegades ho imaginem. Com van entendre i viure la seva relació amb ell, un cop desaparegut de la terra?

Mateu no diu ni una paraula de la seva ascensió al cel. Acaba el seu evangeli amb una escena de comiat en una muntanya de Galilea en què Jesús els fa aquesta solemne promesa: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». Els deixebles no han de sentir la seva absència. Jesús estarà sempre amb ells. Però, com?

Lluc ofereix una visió diferent. A l'escena final del seu evangeli, Jesús «es va separar d'ells i fou endut cap al cel». Els deixebles han d'acceptar amb tot realisme la separació: Jesús viu ja en el misteri de Déu. Però puja al Pare «beneint» els seus. Els seus seguidors comencen el seu camí protegits per aquella benedicció amb la qual Jesús curava els malalts, perdonava els pecadors i acariciava els petits.

L'evangelista Joan posa en boca de Jesús unes paraules que proposen una altra clau. En acomiadar-se dels seus, Jesús els diu: «Però ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa... Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres». La tristesa dels deixebles és explicable. Desitgen la seguretat que els dóna tenir Jesús sempre al seu costat. És la temptació de viure de manera infantil sota la protecció del Mestre.

La resposta de Jesús mostra una sàvia pedagogia. La seva absència farà créixer la maduresa dels seus seguidors. Els deixa l'empremta del seu Esperit. Serà ell qui, en la seva absència, promourà el creixement responsable i adult dels seus. És bo de recordar-ho en uns temps en què sembla créixer entre nosaltres la por a la creativitat, la temptació de l'immobilisme o la nostàlgia per un cristianisme pensat per a altres temps i per una altra cultura.

Els cristians hem caigut més d'una vegada al llarg de la història en la temptació de viure el seguiment de Jesús de manera infantil. La festa de l'Ascensió del Senyor ens recorda que, acabada la presència històrica de Jesús, vivim "el temps de l'Esperit", temps de creativitat i de creixement responsable. L'Esperit no proporciona als seguidors de Jesús "receptes eternes". Ens dóna llum i alè per anar buscant camins sempre nous per reproduir avui la seva actuació. Així ens condueix cap a la veritat completa de Jesús.