Blogia
ecleSALia del 11/04/07 al 31/07/10

interpela

interpela

4 Cuaresma (C) Lucas, 15, 1-3.11-32
EL OTRO HIJO
JOSÉ ANTONIO PAGOLA, vgentza@euskalnet.net
SAN SEBASTIÁN (GUIPUZCOA).

ECLESALIA, 10/03/10.- Sin duda, la parábola más cautivadora de Jesús es la del "padre bueno", mal llamada "parábola del hijo pródigo". Precisamente este "hijo menor" ha atraído siempre la atención de comentaristas y predicadores. Su vuelta al hogar y la acogida increíble del padre han conmovido a todas las generaciones cristianas.

Sin embargo, la parábola habla también del "hijo mayor", un hombre que permanece junto a su padre, sin imitar la vida desordenada de su hermano, lejos del hogar. Cuando le informan de la fiesta organizada por su padre para acoger al hijo perdido, queda desconcertado. El retorno del hermano no le produce alegría, como a su padre, sino rabia: «se indignó y se negaba a entrar» en la fiesta. Nunca se había marchado de casa, pero ahora se siente como un extraño entre los suyos.

El padre sale a invitarlo con el mismo cariño con que ha acogido a su hermano. No le grita ni le da órdenes. Con amor humilde «trata de persuadirlo» para que entre en la fiesta de la acogida. Es entonces cuando el hijo explota dejando al descubierto todo su resentimiento. Ha pasado toda su vida cumpliendo órdenes del padre, pero no ha aprendido a amar como ama él. Ahora sólo sabe exigir sus derechos y denigrar a su hermano.

Ésta es la tragedia del hijo mayor. Nunca se ha marchado de casa, pero su corazón ha estado siempre lejos. Sabe cumplir mandamientos pero no sabe amar. No entiende el amor de su padre a aquel hijo perdido. Él no acoge ni perdona, no quiere saber nada con su hermano. Jesús termina su parábola sin satisfacer nuestra curiosidad: ¿entró en la fiesta o se quedó fuera?

Envueltos en la crisis religiosa de la sociedad moderna, nos hemos habituado a hablar de creyentes e increyentes, de practicantes y de alejados, de matrimonios bendecidos por la Iglesia y de parejas en situación irregular... Mientras nosotros seguimos clasificando a sus hijos, Dios nos sigue esperando a todos, pues no es propiedad de los buenos ni de los practicantes. Es Padre de todos.

El "hijo mayor" es una interpelación para quienes creemos vivir junto a él. ¿Qué estamos haciendo quienes no hemos abandonado la Iglesia? ¿Asegurar nuestra supervivencia religiosa observando lo mejor posible lo prescrito, o ser testigos del amor grande de Dios a todos sus hijos e hijas? ¿Estamos construyendo comunidades abiertas que saben comprender, acoger y acompañar a quienes buscan a Dios entre dudas e interrogantes? ¿Levantamos barreras o tendemos puentes? ¿les ofrecemos amistad o los miramos con recelo? (Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).

O OUTRO FILHO
José Antonio Pagola. Tradução: Antonio Manuel Álvarez Pérez

Sem dúvida a parábola mais cativante de Jesus é a do "pai bom", mal chamada de "parábola do filho pródigo". Precisamente este "filho menor" atraiu sempre a atenção de comentadores e predicadores. O seu regresso ao lar e o acolhimento incrível do pai comoveram todas as gerações de cristãos.

No entanto, a parábola fala também do "filho mais velho", um homem que permanece junto ao seu pai, sem imitar a vida desordenada do seu e irmão longe do lar. Quando o informam da festa organizada pelo seu pai para acolher o filho perdido, fica desconcertado. O retorno do irmão não lhe produz alegria, como ao seu pai mas raiva, «indignou-se e negava-se a entrar» na festa. Nunca se tinha afastado de casa, mas agora sente como um estranho entre os seus.

O pai sai a convidá-lo com o mesmo carinho com que acolheu o seu irmão. Não lhe grita nem lhe dá ordenes. Com amor humilde «procura persuadi-lo» para que entre na festa de acolhimento. É então quando o filho explode deixando a descoberto todo o seu ressentimento. Passou toda a sua vida cumprindo ordens do pai, mas não aprendeu a amar como Ele ama. Agora só sabe exigir os seus direitos e denegrir o seu irmão.

Esta é a tragédia do filho mais velho. Nunca se foi embora de casa, mas o seu coração esteve sempre longe. Sabe cumprir mandamentos mas não sabe amar. Não entende o amor do seu pai por aquele filho perdido. Ele não acolhe nem perdoa, não quer saber nada com o seu irmão. Jesus termina a sua parábola sem satisfazer a nossa curiosidade: entrou na festa ou ficou fora?

Envoltos na crise religiosa da sociedade moderna, habituamo-nos a falar de crentes e não crentes, de praticantes e de afastados, de matrimónios benzidos pela Igreja e de casais em situação irregular. Enquanto nós continuamos a classificar os Seus filhos, Deus continua à espera de todos, pois não é propriedade dos bons nem dos praticantes. É Pai de todos.

O "filho mais velho" é uma interpretação para quem acredita que vivemos junto Dele. Que estamos a fazer os que não abandonaram a Igreja? Assegurar a nossa sobrevivência religiosa observando o melhor possível o prescrito, o ser testemunhas do amor grande de Deus a todos os Seus filhos e filhas? Estamos construindo comunidades abertas que sabem compreender, acolher e acompanhar a quem procura a Deus entre dúvidas e interrogações? Levantamos barreiras ou estendemos pontes? Oferecemos-lhes amizade ou olhamo-los com receio?

L’ALTRO FIGLIO
José Antonio Pagola. Traduzione: Mercedes Cerezo

Indubbiamente, la parabola più accattivante di Gesù è quella del “padre buono”, erroneamente chiamata “parabola del figlio prodigo”. È proprio questo “figlio minore” che sempre ha attirato l’attenzione dei commentatori e dei predicatori. Il suo ritorno a casa e l’incredibile accoglienza del padre hanno commosso tutte le generazioni cristiane.

La parabola, però, parla anche del “figlio maggiore”, un uomo che rimane insieme al padre, senza imitare la vita disordinata del fratello, lontano da casa. Quando lo informano della festa organizzata dal padre per accogliere il figlio perduto, rimane sconcertato. Il ritorno del fratello non lo rallegra, come rallegra il padre, ma gli provoca rabbia: “S’indignò e non voleva entrare” alla festa. Non era mai andato via da casa, ma ora si sente come un estraneo tra i suoi.

Il padre esce a invitarlo con lo stesso affetto con cui ha accolto il fratello. Non lo sgrida, né gli dà ordini. Con umile amore cerca di persuaderlo a entrare alla festa dell’accoglienza. È questo il momento in cui il figlio esplode mettendo allo scoperto tutto il suo risentimento. Ha passato tutta la vita obbedendo agli ordini del padre, ma non ha imparato ad amare come ama lui. Adesso sa soltanto esigere i suoi diritti e denigrare il fratello.

Questa è la tragedia del figlio maggiore. Non ha mai lasciato la casa, ma il suo cuore è stato sempre lontano. Sa compiere i comandamenti, ma non sa amare. Non capisce l’amore del padre verso quel figlio perduto. Non accoglie né perdona, non vuol avere nulla a che fare con il fratello. Gesù conclude la parabola senza soddisfare la nostra curiosità: entrò alla festa o rimase fuori?

Nella crisi religiosa della società moderna, siamo abituati a parlare di credenti e di non credenti, di praticanti e di non praticanti, di matrimoni benedetti dalla Chiesa e di coppie in situazione irregolare… Mentre continuiamo a classificare i suoi figli, Dio continua ad attenderci tutti, poiché non è proprietà dei buoni né dei praticanti. È Padre di tutti.

Il “figlio maggiore” è una sfida per noi che crediamo di vivere uniti a lui. Che stiamo facendo noi che non abbiamo lasciato la Chiesa? Assicurare la nostra sopravvivenza religiosa, osservando il meglio possibile quanto è prescritto, o essendo testimoni del grande amore di Dio per tutte le sue figlie e i suoi figli? Costruiamo comunità aperte che sanno comprendere, accogliere e accompagnare quelli che cercano Dio tra dubbi e interrogativi? Eleviamo barriere o gettiamo ponti? Offriamo loro amicizia o li guardiamo con sfiducia?

L’ AUTRE FILS
José Antonio Pagola, Traducteur: Carlos Orduna, csv

La parabole du “ bon père ”, mal nommée “parabole du fils prodigue”, est sans doute la plus saisissante des paraboles Jésus. C’est justement ce « benjamin » qui a toujours attiré l’attention des commentateurs et des prédicateurs. Son retour au foyer et l’accueil incroyable du père ont ému des générations entières de chrétiens.

Cependant, la parabole parle aussi de « l’aîné », un garçon qui reste auprès de son père et qui n’imite pas la vie désordonnée de son frère, loin du foyer. Lorsqu’il est informé de la fête organisée par son père pour accueillir le fils perdu, il se sent troublé. Contrairement à son père, le retour de son frère ne suscite pas chez lui de la joie mais plutôt de l’indignation : « il se mit en colère et il refusait d’entrer à la fête ». Lui, n’était jamais parti de la maison mais maintenant il se sent comme un étranger parmi les siens.

Le père sort à sa rencontre pour l’inviter avec la même affection dont il avait accueilli son frère. Il ne crie pas après lui ni lui donne des ordres. Avec un amour humble, « il essaie de le persuader » pour qu’il prenne part à la fête de l’accueil. C’est alors que le fils éclate laissant à découvert tout son ressentiment. Lui, il a passé toute sa vie à obéir aux ordres de son père mais il n’a pas appris à aimer comme celui-ci sait aimer. Maintenant, il ne sait qu’exiger ses droits et dénigrer son frère.

C’est là la tragédie du fils aîné. Il n’a jamais quitté la maison mais son cœur est toujours resté loin. Il sait accomplir des commandements mais il ne sait pas aimer. Il ne comprend pas l’amour de son père à l’égard de ce fils perdu. Il n’accueille pas et ne pardonne pas. Il ne veut rien savoir de son frère. Jésus finit sa parabole sans satisfaire notre curiosité : finalement, est-il entré dans la fête ou est-il resté dehors ?

Immergés dans la crise religieuse de la société moderne, nous nous sommes habitués à parler de croyants et d’ incroyants, de pratiquants et d’éloignés, de couples bénis par l’Eglise et de couples en situation irrégulière… Pendant que nous continuons à classer ses fils, Dieu continue de nous attendre tous, car il n’est pas la propriété des bons ni des pratiquants. Il est notre Père à tous.

Le “fils aîné” constitue une interpellation pour nous, qui croyons vivre auprès de lui. Nous, qui n’avons pas quitté l’Eglise, que sommes-nous en train de faire ? Assurer notre survie religieuse en observant le mieux possible ce qui est prescrit ou être des témoins du grand amour de Dieu pour tous ses fils et pour toutes ses filles ? Construisons-nous des communautés ouvertes capables de comprendre, d’accueillir et d’accompagner ceux qui cherchent Dieu au milieu de leurs doutes et de leurs questions ? Dressons-nous des barrières ou savons-nous tendre des ponts ? Savons-nous leur offrir notre amitié ou les regardons-nous avec méfiance ?

THE OTHER SON
José Antonio Pagola. Translator: José Antonio Arroyo

Without a doubt, this is the most interesting parable in the gospel, “The Good Father”, unfairly known as the parable of “The Prodigal Son.”

This younger son has attracted all the attention of commentators and preachers. His return home and the welcome extended by the father have

moved so many generations of Christians.

In fact, the parable pays a lot of attention to the elder brother, who had always stayed home with his father, unlike the younger brother who chose to lead a dissolute life away from home. When the big brother is told about the great party thrown by his father to welcome this lost son, he is greatly disturbed. His younger brother’s return does not make him happy, as his father is, but hurt and angry: “He was angry and refused to go in.” He had never left home, but now he felt like a stranger among his own.

The father went out to invite him in with the same affection shown to the returning son. He does not raise his voice or tell him what he must do. He simply tries to plead with him. But the elder son responds with anger and resentment. He has never disobeyed his orders; yet, he never learned to love as his father does. Now, this elder son claims all his rights and condemns his brother’s behaviour.

Such is the elder son’s sad story. He has never left home; but his heart was always far away. He has never disobeyed orders, yet he never learned to love. Evidently, he doesn’t understand his father’s love for his brother. He does not welcome or forgive him, and doesn’t want to know anything about him. Jesus ends his parable without telling us if the elder son actually joined the celebration or remained outside.

Involved as we are in the religious crisis of modern society, we are used to speak of believers and unbelievers, practicing and non-practicing people, married and living together couples, etc. So, while we keep labelling our children, God is always waiting for all of us: He is not the God of the good ones only, or those who stay home. He is the Father of all.

The elder son is a reference for those of us who claim to live with him. Actually, what are we really doing, those of us who haven’t left the Church? Are we trying to just survive by keeping the prescribed rituals or commandments, or are we witnesses of God’s love towards all people?

Are we helping to build open communities that welcome and learn to live with anyone who is seeking God? Do we raise barriers or build bridges? Do we extend a friendly hand or show signs of resentment?

BESTE SEMEA
José Antonio Pagola. Itzultzailea: Dionisio Amundarain

Jesusen parabolarik hunkigarriena, inondik ere, «aita onaren» hura da, era okerrean «seme hondatzailearen parabola» deitu izan dena. Hain juxtu, «seme gazte» honek deitu izan die atentzioa komentariogileei eta predikariei. Hura etxera itzuli eta aitak sinetsezineko moduan hartu izanak kristau-belaun guztiak hunkitu izan ditu.

Halaz guztiz, «seme nagusiaz» ere mintzo da parabola; aitarekin gelditu da hau, anaiaren bizitza nahasia imitatu gabe, etxetik urrun. Galdua zen semeari ongietorri egiteko aitak antolatu duen jaiaren berri eman diotenean, asaldatu egin da. Anaia itzuli izanak ez dio pozik eman, aitari bezala, baizik errabia: «haserretu zen eta ez zuen joan nahi» jaira. Ez zuen etxetik alde egin sekula; orain, ordea, arrotz sentitu da bereen artean.

Sartzeko dei egitera irten zaio aita, anaia onartu duen txera berarekin. Baina ez zaio joan oihuka, ezta agindua emanez ere. Maitasun apalez, «konbentzitu egin nahi du» harrerako festan parte har dezan. Orduantxe lehertu da gure mutila, bere erresumina agerian jarriz. Bizitza osoa eman du aitaren esana eginez, baina ez du ikasi aitak bezala maitatzen. Orain, bere eskubideak bakarrik ditu gogoan eta anaia gutxiestea.

Horra seme nagusiaren tragedia. Ez du sekula etxetik alde egin, ez, baina bihotza urrun izan du beti. Aginduak betetzen badaki, baina maitatzen ez. Ez du ulertu aitak galdua zen seme hari zion maitasuna. Ez daki zer den onartzea eta barkatzea, ez du deus jakin nahi bere anaiaz. Gure ikusmina ase gabe bukatu du Jesusek parabola: sartu ote zen ala kanpoan gelditu?

Gizarte modernoko krisi erlijiosoan murgildurik, ohituak gara fededunez eta fedegabeez mintzatzen, betetzaileez eta urrunduez, Elizak bedeinkaturiko ezkontza-bikoteez eta arauz kanpoko egoerako bikoteez... Guk haren seme-alabak sailkatzen jarraitzen dugun bitartean, guztion zain jarraitzen du Jainkoak, ez baita hura jende onaren ondare, ezta betetzaileena ere. Guztien Aita da.

«Seme nagusia» interpelatzen ari zaigu haren ondoan bizi garela uste dugunoi. Zer ari gara egiten Eliza bertan behera utzi ez dugunok? Geure superbizipena segurtatzen agindutakoa ahalik hobekien betez, ala bere seme-alaba guztiez Jainkoak duen maitasunaren testigu izaten? Elkarte irekiak ari al gara eraikitzen, duda-muda eta galdera artean Jainkoaren bila dabiltzanei ulertu, onartu eta lagun egiten dakitenak eraikitzen? Hesiak jartzen eta zubiak egiten ari ote gara? Adiskidetasuna eskaintzen ala errezeloa agertzen?

L'ALTRE FILL
José Antonio Pagola. Traductor: Francesc Bragulat

Sens dubte, la paràbola més captivadora de Jesús és la del "pare bo", mal anomenada "paràbola del fill pròdig". Precisament aquest "fill jove" ha atret sempre l'atenció de comentaristes i predicadors. La seva tornada a la llar i l'acollida increïble del pare han commogut totes les generacions cristianes.

No obstant això, la paràbola parla també del "fill gran", un home que roman al costat del seu pare, sense imitar la vida desordenada del seu germà, lluny de la llar. Quan l'informen de la festa organitzada pel seu pare per acollir el fill perdut, queda desconcertat. El retorn del germà no li produeix alegria, com el seu pare, sinó ràbia: «s'indignà i no volia entrar" a la festa. Mai havia marxat de casa, però ara se sent com un estrany entre els seus.

El pare surt a convidar-lo amb el mateix afecte amb què ha acollit el seu germà. No l'escridassa ni li dóna ordres. Amb amor humil «tracta de persuadir-lo» perquè entri a la festa de l'acollida. És llavors quan el fill esclata deixant al descobert tot el seu ressentiment. Ha passat tota la seva vida complint ordres del pare, però no ha après a estimar com estima ell. Ara només sap exigir els seus drets i denigrar el seu germà.

Aquesta és la tragèdia del fill gran. Mai ha marxat de casa, però el seu cor ha estat sempre lluny. Sap complir manaments però no sap estimar. No entén l'amor del seu pare envers aquell fill perdut. Ell no acull ni perdona, no vol saber res amb el seu germà. Jesús acaba la seva paràbola sense satisfer la nostra curiositat: va entrar a la festa o es va quedar fora?

Envoltats en la crisi religiosa de la societat moderna, ens hem acostumat a parlar de creients i no creients, de practicants i d'allunyats, de matrimonis beneïts per l'Església i de parelles en situació irregular... Mentre nosaltres seguim classificant els seus fills, Déu ens segueix esperant a tots, ja que no és propietat dels bons ni dels practicants. És Pare de tots.

El "fill gran" és una interpel per als qui creiem viure al seu costat. Què estem fent que no hem abandonat l'Església? ¿Cal assegurar la nostra supervivència religiosa observant el millor possible el prescrit, o ser testimonis de l'amor gran de Déu a tots els seus fills i filles? Estem construint comunitats obertes que saben comprendre, acollir i acompanyar els qui cerquen Déu entre dubtes i interrogants? ¿Aixequem barreres o bastim ponts? ¿Els oferim amistat o els mirem amb recel?

0 comentarios